ELS CONFLICTES ACTUALS Jordi Indiano - ppt descargar

ELS CONFLICTES ACTUALS Jordi Indiano - ppt descargar: CONTEXT Assignatura: “El nostre món. Els conflictes actuals” (optativa). Curs: Nivell: 4t d’ESO Hores: 1 h/setmana Grup: 18 alumnes Tipus de centre: centre educatiu de baixa complexitat.

De nou a Catalunya

Ja sóc a casa: Anem a Cadaqués amb la Marian, la Raquel, la Marta i l'Alba, molt bona companyia....

Recta final

A Tupiza m'hi estic uns deu dies, entre dies d'hospital i dies de repòs. Marxo cap a Uyuni a veure el salar més gran del món a més alçada, a 3.650 metres, i marxo amb un bon sabor de boca, abans de deixar Tupiza retrobo a la Kate, una amiga que vaig conèixer a Córdoba, Argentina.

El salar és, senzillament, impressionant. Quedem fascinats i fascinades i els somriures decoren totes les cares que ens anem creuant. Cal probar la sal per comprobar que no es tracti de gel o de qualsevol altra cosa. És sal. I només és explotada per la població de Colchani, però per part de particulars. Es veu que la sal es ven tan barata que no surt a compte explotar el salar amb finalitats comercials de gran escala. Millor, més fàcil serà mantenir-lo.

Des de la Isla del Pescado, en mig del salar: fent senyals a un camió perquè els porti cap al poble d' Uyuni.

El grup d'Uyuni:

Cementiri de trens a Uyuni:

Del fred glacial d'Uyuni, al fred més moderat de Potosí. El meu destí era La Paz, però s'havien acabat les places als busos cap a La Paz, així que amb l'Eduardo, un noi Colombià, tirem cap a Potosí, a visitar la que algun dia va ser la ciutat més gran del món degut a l'explotació minera (i dels miners) desenvolupada pels espanyols.



A Potosí visitem les mines. Una gran tristesa m'invaeix en sortir de les mines i veure les condicions en què treballen els miners. S'hi passen de 7 a 9 hores, en un ambient humit, fosc i polsegós, que els omple els pulmons d'una pols fina que és el que desenvolupa l'enfermetat de la silicosis. Diuen que als 40 anys ja en tenen els pulmons plens.

Actualment la mina encara és un recurs important per a la ciutat, dóna se menjar a moltíssimes families. Els treballadors s'organitzen en cooperatives (que res tenen a veure amb el concepte de cooperativa tan idílic que moltes tenim en ment) i treballen i cobren al dia, és a dir, a jornal, i sense cap seguretat social que els ampari.




El Cerro Rico, a Potosí, d'on es van treure tantes tonelades de plata com per construir un pont de plata entre Espanya i Potosí. La història també ens diu que igualment podria ser construit un pont amb tots els ossos de les persones que al llarg d'aquells anys d'explotació salvatge hi van deixar la vida.

Arribo a La Paz i justament em trobo amb una reunió del sector miner a la Plaça Murillo, on hi ha el Palacio de Gobierno, i em trobo ni més ni menys que amb un discurs de l'Evo Morales Ayma, president de Bolivia.

Parla de la unió que cal mantenir entre el sector de la mineria, dels canvis que hi ha en la nova constitució de l'Estat respecte aquest sector, reconeguent-lo com mai abans s'havia fet. Parla també dels avenços importants que s'han fet (i que encara cal fer) aconseguint més ambulàncies i maquinària per les diferents cooperatives. Anomena Veneçuela i Espanya com a països col·laboradors en aquesta millora de les condicions del sector i anomena també els Estats Units com a exemple de cooperació interessada i condicionada.

El dia 10 d'agost Evo i el seu govern (i tots els presidents dels departaments) se sometran al referèndum revocatori que ell mateix va proposar. L'acte d'avui s'emmarca en un conjunt d'actes de suport al govern, i és que el sector miner és un dels més castigats del país i amb l'arribada d'Evo al govern ha vist una escletxa més gran de llum.

L'Evo es mostra davant la població com una persona humil, reconeguent la seva ignorància quan cal, afirmant que ell no sabia d'això o d'allò, referent al món de la mineria, i que aquí o allà, a Potosí o a La Paz, les dones i els homes de la mineria el treuen de dubtes. Sense anar més lluny, ha dit que ell no sabia el que era una excavadora i que quan va anar a visitar les mines a Potosí va poder veure el que eren i per a què servien, entenent la seva importància en el procés d'explotació minera.

Dimarts deixaré la Paz i el continent d'Amèrica per tornar a casa. Nou mesos i una setmana caminant per terres desconegudes, empapant-me de les diferents realitats que he conegut, intentant entendre el que molt sovint els prejudicis no em deixaven entendre. Torno amb la motxil·la plena d'històries per explicar, de moments per recordar i d'emocions per sentir de nou sempre que vulgui, perquè en mi sempre viuran.

Catacrack!!

Pujant des de Buenos Aires, m'entretinc a Paraná i a Córdoba, ciutats ben diferents l'una de l'altra, més burgesa i estirada la primera, més obrera la segona, es podria dir, simplificant molt, és clar. A Córdoba passo unes estones molt bones a l'hostal, amb tot de guiris d'arreu, i entro de nou en la onada de guirisme que envolta Amèrica Llatina.

De Córdoba pujo a Salta però només per fer-hi nit, sento que Bolivia em crida i hi vull arribar quant abans millor! Arribo a Bolivia, concretament a Tupiza divendres dia 27 de juny.

Conec uns nois francesos a l'hostal. Dissabte al matí ells van a muntar a cavall, una de les activitats més freqüentades aquí a Tupiza, on es pot gaudir d'un paisatge de muntanyes pelades de colors rogencs i ocres, inclús grisosos sembrades de cactus al més pur estil del far west. A mi això del cavall mai m'ha fet gaire il·lusió, la veritat... les experiències que he tingut, dues abans d'aquesta, no han estat espectaculars i sempre m'ha acompanyat certa inseguretat i mal per tot el cos l'endemà!

Però bé, decidim anar 3 hores a cavall. Jo demano el cavall més tranquil, el que s'adormi mentre camina, vaja, i així doncs em concedeixen la Yegua ancha. Tot va perfecte, xino xano, ens rostim al sol i anem contemplant el paisatge. Algun moment de trot i, per sorpresa meva, al galop! I què se suposa que s'ha de fer ara? Aconsegueixo passar la prova, l'euga torna al pas i seguim avançant.

Ja ens ho han dit, són cavalls automàtics, però no sabiem que això significava que no fan el que tu els dius sinó el que ells volen, o millor dit, el que fa el primer de la fila. Així que la segona vegada que em sento galopar a llom de la Yegua ancha el peu esquerre se'm treu de l'estrep, entrem a una corba prou tancada, el meu pes cau cap a la dreta, la sella es mou sota meu i surto disparada enmig de la corba...ffffiiiiuuuuu!!!

L'impacte amb el terra és dur, sec, molt fort. El cap em trontolla però no m'he colpejat el cap, me l'he cobert amb les mans per por que el cavall em passés per sobre. En canvi m'he colpejat el lateral, les lumbars i la cadera. M'aixeco i sento com un dolor agut se'm clava a la cadera impedint-me caminar. M'espanto, ha de ser forta la cosa perquè em faci tant de mal només aixecar-me, jo pensava que els cops feien mal després, al cap d'una estona.

La tornada al poble en cavall va ser un suplici, a cada pas de la Yegua ancha la meva cadera cedia al seus moviments i el dolor em perseguia per tot el cos.
Hospital, urgències, hospitalització. M'ingressen perquè temen que el ronyó hagi pogut quedar afectat. La por se'm posa al cos, de sobte em veig sola, l'elenin, a Tupiza, 10.000 habitants, sud de Bolivia, ingressada en un hospital..... sola i amb molta por. Passo 4 dies i 3 nits a l'hospital. Els dos primers dies em posen suero, em fan analítiques i sembla que al ronyó tot està bé. Els ossos, tot a lloc. Els muscles, destrossats. L'atenció a l'hospital, impecable. I així estic, després de 4 dies de sortir de l'hospital, encara a Tupiza, ja no hi vaig a que m'injectin els calmants, ja puc caminar i pujar i baixar escales.

Ha estat lenta i dura la recuperació, i avorrida, jejejee! Llegint, dibuixant, llegint, dibuixant... inspirant-me en la Frida Khalo obligada a pintar prostrada al seu llit. I bé, si tot va bé, demà o dilluns, depenent de l'evolució, aniré a Uyuni, per no quedar-me amb les ganes de veure el salar. Després a Potosí o ja cap a La Paz, a fer bondat fins el dia de la tornada que ja és aquí a propet!!

Bolivia m'encanta, però la sort no m'ha acompanyat per gaudir-me-la com es mereix. Una altra vegada serà!


Ara per ara, tinc ganes d'arribar a l'estiu a Catalunya, i d'abandonar els mitjons gruixuts que porto ara dia i nit. Ganes d'anar a la platja, nadar a les fresquetes aigües de l'Empordà, d'anar de festa major, de concerts i festivals...Ah, i pel que fa a mi, els cavalls m'agrada més mirar-los que pas muntar-los! Ens veiem aviat!!

Bocins de realitat

Passejar per La Boca, Buenos Aires, i sentir com l'olor del port es confón amb l'olor del tango que se sent arreu.

Volar en parapent, un dels meus "somnis modestos" fet realitat.

Paraguay, Argentina i... Brasil !!

A La Paz m'hi estic uns dies. És una ciutat enorme i donada la seva geografia accidentada se'm mostra encara més difícil de concebre. Vida al carrer. A cada cantonada una paradeta de qualsevol cosa que ens poguem imaginar: guants i barrets, xandalls, ponxos, locutoris ambulants, batedores elèctriques, planxes pel cabell, liquadores, entrepans, sopes, rostit de carn amb arròs i mongetes, dolços i sucs de fruita, xiclets...el que no trobis als carrers de La Paz és que enzillament no existeix.

Surto de la gran urbe i em dirigeixo a l'est de Bolívia, a Santa Cruz de la Sierra, la capital del departament que duu el mateix nom i que el passat dia 4 de maig va celebrar el seu referèndum sobre l'autonomia del departament, consulta il·legal als ulls del govern d'Evo Morales, que no la va autoritzar. Els resultats van oscil·lar entre el 80 i el 85% a favor del Sí, un Sí a l'autonomia que es llegeix a cada contonada de Santa Cruz en cartells i pancartes que tenyeixen la ciutat de verd i blanc, colors del departament.

La jornada del referèndum va estar marcada per un gran nombre d'accidents, segons els mitjans de Perú, que és on em trobava jo per aquelles dates. A les meves mans van arribar més d'un article de premsa internacional que criticava la consulta: li atribuïen un munt d'irregularitats i describien diversos atacs racistes cap a persones indígenes per part d'alguns defensors de l'autonomia.

El que una pot percebre en arribar a Santa Cruz és que hi ha un desig generalitzat d'aconseguir aquesta autonomia, encara que poca gent amb la que vaig parlar va ser capaç d'explicar-me amb més o menys detall el que suposaria aquesta fita.

Algunes persones es mostraven més moderades, centrant les seves demandes en una nova política de redistribució de la riquesa al país (recordem que les diferents iniciatives de nacionalització d'algunes empreses per part del govern d'Evo hauria tingut efectes en les economies regionals) però d'altres defensaven el mateix però amb un to irrespectuós cap al govern i cap a les minories indígenes (minories al departament però no pas al pais).

En algun article vaig llegir que les demandes de l'estatut d'autonomia de Santa Cruz s'havien inspirat en el de Catalunya, però que eren molt més exigents i que en resum provocarien una desestabilització total al país, caracteritzat per desenvolupar una política bastant centralista en tots els seus àmbits.

I bé, per a un govern que defensa i representa la majoria indígena al país, les iniciatives de referèndums d'autonomia per part dels departaments de la media luna (Pando, Santa Cruz, Tarija i Beni, una àmplia part del territori bolivià i els més rics en PIB per càpita) són una amenaça a la unitat del país i s'entenen com accions separatistes.

Pel dia 10 d'agost el govern d'Evo Morales ha convocat un referèndum revocatori, és a dir, que l'Evo mateix es posa a diposició de la població per a que ella decideixi si vol que ell segueixi amb el mandat o que abandoni la presidència del govern. Per a molta gent aquesta tampoc és la solució al problema, tant si l'Evo es queda com si marxa, el conflicte de les autonomies està present, i en els mesos que s'acosten els altres departaments celebraran les seves respectives consultes com la de Santa Cruz.

Deixant de banda la política, deixo Santa Cruz i vaig cap a Samaipata, a dues hores d'allà. Samaipata és un d'aquests pobles que s'han convertit en destí de molts europeus que han muntat restaurants i agències de turisme per als seus compatriotes que hi van de turistes.

Allà vaig poder endinsar-me en un “bosc ennuvolat” (el que en anglès li diuen cloud forest. No sé operquè en anglès ha de sonar millor que en català...) i les falgueres gegants que hi habiten, i és que són realment gegants, són verdaders arbres!

És un bosc molt humit amb una gran quantitat d'espècies d'ocells (de les quals en vam poder veure 2 o 3...) i on es troben alguns mamífers interessants per a qui, com jo, l'animal més salvatge que coneix és el porc senglar que se'm creuava de nit quan tornava a la masia.

Els mamífers tampoc no els vam veure, però vam veure els forats que fa l'ós formiguer amb el seu llarg nas buscant sota terra el més exquisit dels menús, i les petjades del puma i del guepard, que de fet millor veure les seves petjades i no els seus peus!

També vaig poder visitar un zoològic on recullen animals que han estat domesticats algun temps i després els seus amos s'han cansat d'ells, com la Xita...

Després de dos o tres dies a Samaipata vaig tornar a Santa Cruz a jeure a una gandula (hamaca) i a pensar en els propers moviments. La veritat és que fer turisme m'avorreix una mica...(sense ànim d'ofendre als qui treballen...) però el cas és que sento que no he fet gaire el guiri durant el temps que porto a Amèrica Llatina, més aviat he escollit quedar-me a alguns llocs un temps i fent alguna cosa. Poques vegades he estat fent la turista ara aquí i ara allà. Les opcions que se'm presentaven a Bolívia em feien el pes, però fent càlculs de calendari jo veia que podia fer molt més.

Així va ser que mirant el mapa vaig veure que Porto Alegre, ja al Brasil, no queia tan lluny...tan sols havia de creuar el Paraguay, i això serien unes 30 hores de bus, res per un cos fet a mida d'autobús com el meu!

A Porto Alegre hi ha la Júlia i l'Ernesto, dos amics catalans que hi van venir a viure una setmana després que jo sortís de Barcelona per emprendre la meva aventura en aquest continent. I de camí a Porto Alegre... les catarates d'Iguaçú!
Cap a Brasil, doncs!! dDl Paraguay poc en puc dir. El vam creuar en algunes hores, fent nit a Ciudad del Este, frontera amb Brasil i Argentina i a poc quilòmetres de les famosoes catarates.

Iguaçú és espectacular, senzillament és un miracle de la natura. Vaig veure tant el costat brasiler com argentí i la veritat és que des d'ambdós costats el paisatge et deixa sense alè. La força amb la que cau l'aigua i la quantitat d'aigua que cau, sense mai parar...és increïble, no tinc paraules.

D'Iguaçú, doncs, cap a Porto Alegre, ja au Brazil!! El portugués m'acaricia l'oïda i tinc la sensació que després de totes les etiquetes de galetes, xampús, llaunes de conserves que he llegit en portugués, només obrint la boca, les paraules fluiran soles. I sí, flueixen, però barrejant el català, el francès i l'italià. L'espanyol sembla ser l'opció més efectiva per a fer-se entendre, però durant els 4 dies que ja porto aquí he aconseguti retenir algunes frases bàsiques per a sentir-me una mica menys forània.
És curiós com l'idioma determina el viatge, les vivències, les sensacions que es tenen al llarg del dia. Fins ara la llengua no ha estat mai un obstacle, ans al contrari, ara la diferència idiomàtica tampoc ho és, un obstacle, però diguem que no tinc la mateixa facilitat que abans per mantenir una conversa amb qualsevol persona. Això em fa sentir més de viatge i em poso al lloc dels viatgers i viaatgeres que he anat trobant pel camí i que no parlaven espanyol.

M'emociona conèixer un altre idioma, els meus sentits estan desperts intentant memoritzar algunes paraules i entendre la lògica d'aquesta nova llengua que, per cert, m'encanta.

I aquí estic, instal·lada a casa la Júlia i l'Ernesto. Em tenen al dia amb el que estan fent aquí a Porto Alegre: he presenciat un parell d'assemblees de barri per la configuració del pressupost participatiu, un tema que està seguint de prop l'Ernesto i que fa més de vint anys que es desenvolupa a la ciutat.

També he anat a un barri de la perfièria de la ciutat, Castelinho, aparegut del no res a partir d'un procés d'invasió, on un grup de families (actualment unes 350) s'instal·len en una zona i estableixen les seves vivendes, generalment gent provinent del carer o de zones rurals. La Júlia està participant en la creació d'un grup de dones i d'un d'adolescents i hi va setmanalment per obrir una nova branca del projecte social de l'Institut de la Familia, on està fent un curs de teràpia familiar.
L'Ernesto i la Júlia tenen un blog molt interessant on expliquen les seves experiències des de que estan al Brasil, clicka i viatja-hi: http://deladodeaqui.blogspot.com/

A Castelinho vaig fer el meu primer taller de talla de fusta, molt graciós tot plegat! Hi ha un grup de dones que fa un temps van emprendre la iniciativa de fer sopa 3 cops a la setmana per donar de menjar als nens del barri.

La sopa la fan amb aliments que elles mateixes reciclen. Vaig conèixer, doncs, a les dones de la Casa da Sopa de Castelinho i a la casa del costat hi ha instal·lat un petit taller de fusteria per als joves del barri. Van ser elles, però, les que van voler aprendre una mica de talla de fusta i em van convidar a anar-hi al dia següent.

Vam salvar un tronc que havia d'anar a parar a la cuina de llenya i li vam donar un altre destí. Vam aconseguir un emformador d'un veí, i amb el que teniem vam anar moldejant el tronc fins a donar-li la forma d'un rostre. Va ser una aproximació, tan sols un parell d'horetes, però prou per a fer-se una idea del que és això de la talla de fusta.

Brasil ja és una altra cosa, res a veure amb els països andins que he conegut fins ara. És més europeu, més modern si es vol, i també més pobre. Els preus són molt elevats, sobretot per la majoria de persones que cobra uns sous bastant mínims: hi ha bastanta gent que té més d'una feina per poder arribar justet a final de mes.

Hi ha una pobresa estructural que afecta a una àmplia part de la població: gent que dorm al carrer, recull cartró, demana pels carrers...en gran part nens i adolescents. Són unes escenes que a ciutats com Lima o Quito havia presenciat però a uns nivells molt més inferiors que aquí. Bogotà i Medellín, a Colòmbia, també presenten aquests escenaris, però aquí a Porto Alegre és més evident la polarització, que n'hi ha uns pocs que tenen molt i molts que tenen molt poc.

I ara uns dies més aquí a Porto Alegre i després cap a l'Argentina, a fer més visites, per acabar entrant de nou a Bolívia pel sud, veure el salar més alt del món, el d'Uyuni, i les mines de la que fou la ciutat més gran del món segles enrere, Potosí.

Fotos:

El que es veu per Santa Cruz I

El que es veu per Santa Cruz II

El que es veu per Santa Cruz III

El que es veu per Santa Cruz IV

Les falgueres gegants

Fent amistats: la Xita

Iguaçú

Iguaçú

Taller de talla a Castelinho